Gafarró sensible

La veritat és que hi ha poc de nou per comentar. Ens persegueixen dos fantasmes: el de la crisi i el de la sentència del tribunal constitucional respecte a l'Estatut.

Continuen culpabilitzant els fumadors i fent anar a poc a poc per l'autopista.

Si hagués sabut que els polítics servien pel que serveixen, m'hagués abstingut de lluitar pel retorn de la democràcia. Quina estafa!

Això sí, avui hem d'estar contents perquè s'ha aixecat l'alerta de sequera. Ja podeu omplir piscines i fer rajar les fonts ornamentals (Això és Xauxa).

He passat un temps de sequera informàtica, a causa del traspàs del meu ordinador. Un cop realitzades les exèquies i, després d'adoptar-ne un de nou, torno a estar operativa, tot i que dubto molt que aquest blog se'l miri algú.

Continuem, sembla, amb la psicosi de crisi, tot i que atesa la influència del darrer cap de setmana a les estacions d'esqui, o bé no ens afecta o bé hem decidit viure al dia i "salga el sol per Antequera".

Els nostres infants, a la vista de les festes nadalenques, continuen escollint les seves joguines per catàleg i res no fa pensar que els pares respectius estiguin disposats a fer-los prendre consciència de l'absurditat del sistema consumista que, tots els indicadors fan pensar, no ens porta enlloc.

Amb els diners dels treballadors som solidaris amb les entitats bancàries que, per cert, els darrers anys han tingut uns guanys espectaculars i, si res no els fa canviar, no estan disposats a renunciar per res del món als seus dividends d'enguany.

Tot i la baixada de l'euríbor, cap posseïdor d'hipoteca encara no n'ha notat els beneficis i, tot i la baixada expectacular del barril de brend, la benzina no s'abaixa ni per Déu.

Això sí, el rebut de la llum, que a mitjans d'any ja va augmentar el 15%, sense que ningú s'estripés les vestidures, ens diuen que el 2009 s'apujarà un 3% més.

Mentre alguns, pocs, estan preparant les seves vacances a l'espai, per la nimiesa de 3 milions d'euros per persona (per cert, el primer català que ho farà és l'amo de "La Bruixa d'Or"), s'està plantejant una congelació dels sous dels treballadors.I mentrestant, segons dades de la FAO d'aquesta setmana, avui hi ha 960 milions d'éssers humans que passen fam i, si no s'hi fa res, aviat atrribarem als 1200 milions.

Avui han anunciat que IPC ha baixat expectacularment fins al 2,4% i tot fa pensar que això servirà per no augmentar les pensions.

Mentrestant els polítics de casa es debaten entre la sentència del constitucional referida a l'Estatut i la consecució d'un bon pacte pel finançament. Els treballadors pugnen perquè els empresaris, aprofitant l'ambient de crisi, no deslocalitzin l'empresa i els deixin al carrer. Els botiguers ens enlluernen amb les seves ofertes per mantenir el consum i tots plegats...

"El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum!"

Fa uns dies vaig demanar a un amic meu, professor d'economia, que m'expliqués el funcionament de la Borsa. A continuació us transcric la història que em va explicar:

"Una vegada va arribar al poble un senyor, molt ben vestit, s’instal·là a l’únic hotel que hi havia i va posar un anunci a l’única pàgina del diari local, dient que estava disposat a comprar cada mico que li portessin per $10.

Els camperols, que sabien que el bosc estava ben ple de micos, sortiren escopetats a caçar-los.

L’home va comprar, tal i com havia promès a l’anunci, els centenars de micos que li van portar, a $10 cada un, sense dir ni piu.

Però, quan ja quedaven molts pocs micos al bosc, i era difícil caçar-los, els camperols van perdre l’interès. Llavors l’home va oferir $20 per cada mico, i els camperols tornaren a córrer cap al bosc.

Novament, els micos anaren disminuint, i l’home va elevar l’oferta a $25, i els camperols tornaren al bosc, caçant els pocs micos que quedaven, fins que ja va ser impossible trobar-ne cap.

Arribats a aquest punt, l’home va oferir $50 per cada mico, però, com que tenia negocis per atendre a la ciutat, va deixar a càrrec del seu ajudant el negoci de la compra de micos.

Un cop l’home fora del poble, el seu ajudant es dirigí als camperols dient-los: - Fixeu-vos en aquesta gàbia plena de milers de micos que el meu amo us ha comprat per a la seva col·lecció. Jo us els venc per $35 i, quan l'amo torni de la ciutat, els hi torneu a vendre per $50 cada un.

Els camperols van agafar tots els seus estalvis, van comprar els milers de micos que hi havia a la gran gàbia, i esperaren el retorn de l’amo.

Des d’aquell dia, no tornaren a veure ni l’amo ni l’ajudant. L’única cosa que veien era la gàbia plena de micos que havien comprat amb els seus estalvis de tota la vida."

El poble alemany, en general, odia que li recordin el seu passat nazi. És natural que s'avergonyeixin de quelcom que, tot i no ser-ne tots responsables, els va situar en una posició incomodíssima davant del món.

En altres indrets, en canvi, a alguns, el passat dictatorial els enorgulleix i cada vegada ho expressen amb més vehemència.

Cada vegada es veu més clar que construir un país nou sobre les cendres de la injustícia, intentant ignorar que hi son, és un gran error.

Si els éssers humans som incapaços d'aprendre dels errors del passat, estem abocats al fracàs més estrepitós.

El 12 d'octubre, per primera vegada en els 30 anys de democràcia, al balcó de l'Ajuntament de Premià de Mar, ha onejat la bandera de l'estanc. I això passa amb un govern de CiU i ERC!

D'això a tornar-nos a obligar a parlar l'idioma del imperio hi ha un pas. Senyors de CiU i ERC, facin-s'ho mirar! Ah!, i no s'hi valen botifarrades per distreure el personal.

Acabo de veure en el Telenotícies Nit la càrrega de la policia a Barcelona contra aquells que es manifestaven en contra del dia de la Hispanitat. Sota el meu punt de vista, ratllant l'acarnissament.

L'altra cara de la moneda: els que es manifestaven a favor, que ho han pogut fer amb tota comoditat, sense que ningú no els molestés, tot i ser una imatge que recorda els pitjors temps de la dictadura i que exhibien símbols nazis i feixistes, com ara la bandera de l'estat amb la gallina (incosntitucional).

El passat no s'esborra amb facilitat i encara menys quan hi ha qui s'entossudeix a recordar-lo. Malgrat tot, constato que segueixen les mateixes inèrcies policials: les provocacions de les dretes són respectades, les d'esquerres estocinades.

No entenc perquè els canals de TV públics catalans no emeten concerts de l'OCB i ho fan d'altres orquestres europees. Semblaria més normal que s'enregistressin concerts d'aquelles entitats amb qui col·labora econòmicament la Generalitat de Catalunya (que paguem entre tots, vull dir), així com a mínim podríem gaudir-ne des de TV3 o al C33. Una cosa és no ser chauvinistes i una altra de molt diferent és valorar més el de fora que el de dins. Aquest és un pecat que, sovint, cometem els catalans.

L'ombra que emmascara els pensaments desapareix sigil·losament en la nit fosca.

L'ombra present precisa un bri de llum per exposar-se amb valentia.

Ni tu ni jo no som res en la nit fosca. Ens fonem en el tot indescriptible. Som u amb l'Univers i ens aïllem a plena llum.

La llum ens ofereix una veritat segmentada i sense sentit. El sentit retorna quan ens endinsem en la profunditat obscura de l'ànima. Desapareixen les formes, els colors, les veus i tot esdevé únic i irrepetible.

Ombra i llum són dues cares de la mateixa cosa.

La foscor és l'imatge no-dual de la nostra vida, tot i esporuguir-nos amb una intensitat indescriptible que ens connecta amb el no-ser.

Som en funció de difuminar-nos amb l'entorn i això només és possible en la foscor absoluta.

Bebem de la foscor i amarem-nos-en amb l'avidesa dels amants novells.

Deixem per a la llum les vivències estèrils que ens condemnen a ser un més entre els altres, un nombre entre els nombres, un murmuri entre els murmuris.

Res ni ningú ens separarà en la fosca.